El moviment del tren,
igual que el batec del cor,
li recorda que és allà, dins seu,
la llum que mai s'apaga.
Arrepenja el cap a la finestra
i intenta renegar de l'amor;
no pot: l'estima, i entela
el vidre amb un sospir borrós.
I la seva ombra, com un prestidigitador,
com un silenci sobre el seu cor,
l'atrapa i la mou com una ballarina...
i sent el seu alè descompassat al clatell...
Sospir borrós
NeoPoeta
2 comentaris:
M'agrada molt la comparació dels dos primers versos ;)
I el poema interessant.
Un petó ben dolç.
Perquè no es pot renegar d'allò que, en realitat, dóna un motiu prou important per viure...
Publica un comentari a l'entrada