It's like a dream,
like a dream that never ends...
Please, don't cry...
If you cry I die...
Una imatge clavada a la seva ment.
Hi ha coses que no pots oblidar i que internament et torturen.
Fins que un dia decideixes revelar-te i deixar-les caure en l'oblit.
Cada cop les enterres més al fons, fins que creus que ja no existeixen...
Intentes no pensar-hi, oblidar l'assassinat dels teus records...
Però un dia, una imatge, un so, comencen a destapar tot allò que tu tant t'havies esforçat per ocultar.
I veus que el ciment, que tota la terra que hi havies tirat a sobre no era més que sorra fina que se l'endú la brisa...
I llavors tornen. Més forts que mai, rencorosos per haver estat desterrats del teu cervell, els records...
Mata'ls, o admet-los, però mai els enterris com si no poguéssin tornar a sortir... Són més forts del que penses.
Firmat, tot recordant,
NeoPoeta
NeoPoeta
1 comentari:
Així que la nena va créixer i ara s'ha fet neopoeta? bé, neopoetessa en tot cas...
que interessant! escolta, no sabia que fossis tan prolífica, de debó. ha estat una sorpresa. o tens moltes coses per deixar anar o portes un estrés sentimental del 15, però, anyway, es molt entretingut llegir-te.
Weno, venia per dir-te que ja n'hi ha algun de bar de poetes pel món!
N'hi ha un en particular que.. bé, jo et recomano que hi vagis. Apunta,apunta: és a Barcelona, al carrer Joaquim Costa (Ciutat Vella, molt a prop del MACBA)i és un auténtic bar de poetes: pots fer un coctel o prendre un café mentre llegeixes qualsevol llibre dels prestatges que decoren tot el local, mentre escoltes acid jazz. és molt agradable, sobretot de cara al vespre. Es diu Lletraferit, i et recomano que t'hi enduguis algú amb qui puguis fer una conversa interessant: segur que ho gaudireu molt. Un petonás
PS: jo també faig converses amb mi mateixa, jo també.. i deu n'hi dó amb el que acaba sortint després!
Publica un comentari a l'entrada