I a vegades m'assec i et miro. Només et miro. No m'adono del que ens envolta, ni del que ens embruta o contamina. No em percato de sorolls ni de qüestions que no m'interessen. El món no para: desapareix. Desapareix dins els teus ulls profunds entre els teus cabells la teva mà m'acaricia. Les cadènciens ni ens importen ni ens pertanyen, les portem als cors impregnades, ens bateguen els ritmes, les paraules.
No puc dir res que ja no hagi dit un altre. Cada poeta de cada època i cada moment ja ha parlat de les ales que créixen al cor de només mirar-te, així que callo.
Tanco els ulls, i em recolzo sobre la teva espatlla. T'estimo més que el mar.
No puc dir res que ja no hagi dit un altre. Cada poeta de cada època i cada moment ja ha parlat de les ales que créixen al cor de només mirar-te, així que callo.
Tanco els ulls, i em recolzo sobre la teva espatlla. T'estimo més que el mar.
7 comentaris:
Uf, quina declaració. És una altra manera de poesia, una d'aquelles coses que a tots ens agradaria que ens escrivissin a nosaltres. Però per a això cal trobar a algú que les sàpiga escriure tan bé com tu.
A vegades desitgem una cosa tan senzilla.. "i et miro, només et miro".. i tot lo del voltant, desapareix.
Preciós!
Auto-dir-se poeta és una responsabilitat important...
Autodir-se poeta és una responsabilitat important
Noia... pell de gallina!!! Aaarg! Mare meva, m'ha encantat.
I... li puc dir una coseta a l'anònim? Sí, oi? Doncs res, que aquesta responsabilitat tu la superes amb escreix!! ^_^ Només cal llegir el que acabes d'escriure... o qualsevol altre post!
Un petó guapa!
ooh! feia temps que no llegia res tan bonic! preciós!
Espere que t'agradarà La mecànica del cor tant com a mi! ;)
Preciós Neopoeta. En aquests moments ho podria signar al 100% però mai mai ho hauria pogut expressar tan bé com tu!
Publica un comentari a l'entrada