29 de març 2010

I a vegades m'assec i et miro. Només et miro.

I a vegades m'assec i et miro. Només et miro. No m'adono del que ens envolta, ni del que ens embruta o contamina. No em percato de sorolls ni de qüestions que no m'interessen. El món no para: desapareix. Desapareix dins els teus ulls profunds entre els teus cabells la teva mà m'acaricia. Les cadènciens ni ens importen ni ens pertanyen, les portem als cors impregnades, ens bateguen els ritmes, les paraules.
No puc dir res que ja no hagi dit un altre. Cada poeta de cada època i cada moment ja ha parlat de les ales que créixen al cor de només mirar-te, així que callo.
Tanco els ulls, i em recolzo sobre la teva espatlla. T'estimo més que el mar.

7 comentaris:

Sergi ha dit...

Uf, quina declaració. És una altra manera de poesia, una d'aquelles coses que a tots ens agradaria que ens escrivissin a nosaltres. Però per a això cal trobar a algú que les sàpiga escriure tan bé com tu.

Clara ha dit...

A vegades desitgem una cosa tan senzilla.. "i et miro, només et miro".. i tot lo del voltant, desapareix.

Preciós!

Anònim ha dit...

Auto-dir-se poeta és una responsabilitat important...

Anònim ha dit...

Autodir-se poeta és una responsabilitat important

Laia ha dit...

Noia... pell de gallina!!! Aaarg! Mare meva, m'ha encantat.

I... li puc dir una coseta a l'anònim? Sí, oi? Doncs res, que aquesta responsabilitat tu la superes amb escreix!! ^_^ Només cal llegir el que acabes d'escriure... o qualsevol altre post!

Un petó guapa!

nimue ha dit...

ooh! feia temps que no llegia res tan bonic! preciós!

Espere que t'agradarà La mecànica del cor tant com a mi! ;)

myself ha dit...

Preciós Neopoeta. En aquests moments ho podria signar al 100% però mai mai ho hauria pogut expressar tan bé com tu!