1 de set. 2008

Diuen els vells del poble
o qui sé jo, ja no recordo
tant de temps,
tantes històries diferents
i jo,
canvio, canvio, canvio,
i pels forats t'observo
bell i altiu,
llunyà com sempre
i tu,
t'allunyes, t'apropes, t'allunyes,
jugant amb mi
o amb el destí, les joies
del temps s'escolen
en un terrible i immens rellotge
de sorra, que ja s'ha fos,
s'ha fos.

I les nits, que moren
cada dia amb l'alba
i el sol que s'endú tots
els secrets
per amagar-los de la gent
i de tu, de mi
i de nosaltres, sobretot,
perquè no sapiguem
el que tenim,
el que sentim entre les mans
fredes,
de tant de temps sense tocar,
sense besar altres pells,
altres cossos calents i tous,
altres ànimes vives
i altres cors,
sobretot,
altres cors que bateguen
i viuen.

Allunyant-nos ens creiem
amos de les solucions que ens fan més
dèbils, més humans,
menys poderosos, més necessitats
l'un de l'altre o, almenys,
més necessitada jo de tu.
I la resta, potser, el teu amor,
la teva estima, i la teva necessitat de mi,
les teves mirades i els teus silencis
tan significatius com les teves paraules
i tu, en general, amb mi, quan som
nosaltres i no tu i jo,
i el teu sofà i el teu gos,
i, vaja, com ja saps, tota la resta,
potser es fals i fruït de la meva imaginació,
i jo continuo esperant-te,
esperant que t'adonis que m'estimes
i t'estimo, i que serem feliços,
que no fa falta que s'acabi,
i, en el fons,
què sé jo...

2 comentaris:

JOAN CALSAPEU ha dit...

"i jo continuo esperant-te...". Esperar, saber esperar, voler esperar, és una immòbil gimnàstica amorosa. No la recomano pas -més que res perquè, mentre esperes, pots aprofitar el temps. No sé si m'explico...

Lucien Chardon de Rubempré ha dit...

Si em permeteu l'atreviment de fer un petit comentari sobre el seu poema, senyoreta, només voldria remarcar que, malgrat que sabeu transmetre molt bé els sentiments que us corrouen l'ànima en el moment de compondre, de vegades us exteneu massa, fent perdre força expressiva a la poesia. Malgrat tot, personalment he de dir que m'ha agradat, seguiu així.

Sempre seu,

Lucien de Rubempré