Diuen els vells del poble
o qui sé jo, ja no recordo
tant de temps,
tantes històries diferents
i jo,
canvio, canvio, canvio,
i pels forats t'observo
bell i altiu,
llunyà com sempre
i tu,
t'allunyes, t'apropes, t'allunyes,
jugant amb mi
o amb el destí, les joies
del temps s'escolen
en un terrible i immens rellotge
de sorra, que ja s'ha fos,
s'ha fos.

I les nits, que moren
cada dia amb l'alba
i el sol que s'endú tots
els secrets
per amagar-los de la gent
i de tu, de mi
i de nosaltres, sobretot,
perquè no sapiguem
el que tenim,
el que sentim entre les mans
fredes,
de tant de temps sense tocar,
sense besar altres pells,
altres cossos calents i tous,
altres ànimes vives
i altres cors,
sobretot,
altres cors que bateguen
i viuen.

Allunyant-nos ens creiem
amos de les solucions que ens fan més
dèbils, més humans,
menys poderosos, més necessitats
l'un de l'altre o, almenys,
més necessitada jo de tu.
I la resta, potser, el teu amor,
la teva estima, i la teva necessitat de mi,
les teves mirades i els teus silencis
tan significatius com les teves paraules
i tu, en general, amb mi, quan som
nosaltres i no tu i jo,
i el teu sofà i el teu gos,
i, vaja, com ja saps, tota la resta,
potser es fals i fruït de la meva imaginació,
i jo continuo esperant-te,
esperant que t'adonis que m'estimes
i t'estimo, i que serem feliços,
que no fa falta que s'acabi,
i, en el fons,
què sé jo...