10 de febr. 2008
L'absurd d'enllaçar pensaments
i descarregar-ho sordament,
en silenci.
Sense esperar públic
o comprensió, ni diners
ni reconeixement
Ni tan sols un somriure de despreci
o una arruga al front.
I la compassió d'un vell boig
que m'estima per obligació
i assenteix amb el cap
si em despullo del tot davant seu.
No, no cal.
És només la necessitat d'alliberar
l'opressió sobre l'ànima,
i expressar amb sentiments
el que no diuen les paraules.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada