10 de febr. 2008


L'absurd d'enllaçar pensaments
i descarregar-ho sordament,
en silenci.
Sense esperar públic
o comprensió, ni diners
ni reconeixement
Ni tan sols un somriure de despreci
o una arruga al front.

I la compassió d'un vell boig
que m'estima per obligació
i assenteix amb el cap
si em despullo del tot davant seu.
No, no cal.

És només la necessitat d'alliberar
l'opressió sobre l'ànima,
i expressar amb sentiments
el que no diuen les paraules.