La NeoPoeta ha passat els seus ultims pensaments al diari abans que les llàgrims se'ls emportessin en un riu de dolor... perquè ha arribat a unes conclusions terribles.
Ets perfecte. Absolutament perfecte. Tant per dins com per fora. Tens tot el que un noi ha de tenir.
Sé que potser no et tindré mai, però no vull pensar-ho. Sé també que potser no seràs l'únic home que estarà a la meva vida.
Però sé que cada noi que conegui, cada persona amb qui intenti tenir una relació, la compararé amb tu.
I mai seran suficients. Mai n'hi haurà cap com tu. Perquè ets especial.
Sempre que intenti buscar algú, pensaré en tu. Sabré que es a tu a qui vull i no a cap altre. Però m'hauré d'aguantar.
Per això ets el pitjor que m'ha passat mai. Perquè sempre hi seràs, i sempre t'estaré buscant.
D'aquí a poc farà un any. De dolor i alegries. De compartir-ho amb gent i de callar-ho molts cops.
De cagades, d'entrebancs, de passos enrere.
De converses, d'utopies, de fantasies.
Un any amb tu, sense tu.
Firmat humidament,
NeoPoeta
4 comentaris:
Et repeteixes...
No sé si ho has entès
Ostres una ''neopoeta'' ja aniré seguint el bloc.
A propòsit del post no sé si la perfecció existeix, però tot i això ja serveix per crear-te un model.
Que vagi bé!
No hi ha persones perfectes... pero si d'especials, no et martiritzis lamentant-te pel que no tens, i si t'adones que és el que vols lluita per aconseguir-ho!
I pensa que de les cagades sempre s'aprèn.
Un petonas!!
Publica un comentari a l'entrada