5 d’abr. 2014

Memòria d'una habitació

Caminava pel carreró poc il·luminat. La nit era calmada i silenciosa per tractar-se d'aquella zona de la ciutat. Avançava a pas fixe, sense prestar atenció al que hi havia al seu voltant: es coneixia perfectament les parets rasposes dels pisos vells que s'alçaven al seu voltant, sabia quantes llambordes la separaven de la porta, i no necessitava la llum de l'únic fanal que hi havia per trobar el seu camí.

Es va plantar davant la porta de ferro i va sospirar, intentant desfer el nus que tenia instal·lat a l'estómac. Va fer una escueta pregària mental i es va recolzar sobre la porta, suplicant que amb el seu pes n'hi hagués prou per obrir-la. Afortunadament, algun veí descuidat l'havia deixat mal tancada i la porta va cedir.

Les seves pupil·les van trigar un instant a acostumar-se a la foscor del passadís. No va voler encendre cap llum perquè se sentia més segura a les fosques. No volia que ningú la veiés allà. Per no fer enrenou i alertar als veïns amb el soroll de l'ascensor, va pujar per les escales fins al primer pis.

Es va aturar al replà, mirant fixament un ficus plantat en un test de ceràmica. Després de meditar-ho uns segons, es va ajupir i va palpar la base de la planta, enfonsant lleugerament la punta dels dits a la terra. No es va aturar fins que va topar amb un petit objecte metàl·lic. Va desenterrar la clau i la va espolsar sobre el test, per no deixar rastres al terra.

Es va apropar a la porta del final del passadís i s'hi va aturar al davant. El cor li bategava tan fort que temia que l'escoltéssin els veïns. Va posar suaument l'orella sobre la porta. Sabia de sobres que ell no hi era, però ho volia comprovar per última vegada. El silenci absolut a l'altra banda de la porta li donà la raó. Sense pensar-s'ho gaire més, va introduïr la clau al pany i va colar-se a la casa.

Havia desitjat tant trepitjar-la... Es va treure les sabates a l'entrada, tal i com ell sempre li demanava. Tampoc aquí va voler encendre el llum. Hi passejava com qui passeja per un record, descalça i a les fosques. S'havia deixat la finestra oberta i la casa estava fresca. L'olor de vesprada de primavera n'impregnava tots els racons, una olor a flors i herba mullada que era estrany trobar enmig de la ciutat. Probablement provenia de l'hortet que tenien els veïns de sota a la terrassa.

Va passar les mans per sobre el marbre. L'olla, un plat i un got reposaven, nets, sobre l'alumini, al costat de la pica. Brillaven estranyament, reflectint un cel blau, intens i il·luminat per la lluna. Estava fascinada per la màgia que adquirien totes les coses quotidianes il·luminades per llums naturals, com canviava tot un cop s'allunyava de la fredor artificial de fluorescents i bombetes incandesents. Però la seva preferida era la llum de la lluna, per sobre de totes.

Va agafar el got net i el va omplir d'aigua de l'aixeta. Caminant de puntetes, va avançar pel menjador. La casa, sencera, era una sola habitació, i era poc més gran que una capsa de sabates. Desde la porta d'entrada se'n podia veure el final. La petita cuina a mà esquerra, només entrar. Unes passes més endavant, el modest menjador, cobert per una estora i regentat per un sofà, que l'ocupava quasi sencer. A mà esquerra, un robust armari de fusta fosca. Al fons, mig amagat per una cantonada que hi conferia intimitat, el llit, acompanyat simplement d'una tauleta i un llum. El seu niu. El seu catau. La seva llar. Tot feia olor d'ell.

Amb el got ple d'aigua a les mans es va ajupir davant del gerani que tenia al menjador. Li va donar de beure abocant tot el contingut al voltant de la tija. En va acariciar les fulles, pensant en com ell l'acariciava alguns matins només llevar-se. Es preguntava si la planta el trobava tant a faltar com ho feia ella.

Va rentar el got i el va deixar on era. No volia deixar cap rastre del seu pas per el pis. Es va asseure sota la finestra oberta, al sofà. Va treure's el paquet de tabac de la butxaca i, parsimoniosament, va començar la ceremònia de liar-se un cigarret. Se'l va encendre, pensant com ell la deixava fumar allà tot i detestar l'olor que feia i el gust dels seus besos després d'haver fumat. Va sentir el fum omplint-li els pulmons. Es va inflar amb cada calada, profunda. Deixava anar el fum i mirava com giravoltava fins escapar-se per la finestra.

Quan es va acabar el cigarro el va llençar per la finestra. Realment, no sabia què fer allà. Bé, si que ho sabia. Però no hi volia pensar. Es va despullar perquè li venia de gust. Volia que les parets de la casa retinguéssin la seva imatge a la retina i, quan ell tornés, li xiuxiuegéssin que havia estat allà.

Va entrar al lavabo amb la intenció de dutxar-se però, un cop a dins, vacil·là. No li venia de gust mullar-se el cabell. En comptes d'això, va rentar-se les dents amb el seu respall de dents, com havia fet la primera nit que va ser allà. No era un acte de rebel·lió, ni tan sols era un acte violent. Simplement volia recordar aquell moment.

Al sortir del lavabo quedà parada. Sospirà. Va mirar la lluna desde la finestra. Estava segura que la imatge era maca. El seu propi cos, despullat, enmig de l'estança, inmòbil, fonent-se amb l'entorn i formant-ne part. Això era el que més desitjava. Formar part d'aquell espai. Poder ser allà quan ell necessitava silenci. Acariciar-lo quan estava trist sense ser un estorb. Desitjava ser pau i tranquil·litat. Desitjava l'amor i la confiança. Potser ni tan sols l'amor. Era feliç podent-lo acompanyar.

Finalment, es va acostar a poc a poc al llit. Estava desfet, com sempre. El cobrellit de lli groc contrastava amb els llençols morats. Li encantava la combinació. S'estirà i es tapà lleugerament, simulant una abraçada amb els llençols. Però estaven freds, i res es podia comparar amb l'escalfor dels seus braços rodejant-la. Respirà profundament. Intentà recordar-lo somrient, mostrant-li cançons que li agradaven, demanant-li que cantés per fer-lo adormir. Volia consumir-se en aquests records. Volia viure-hi i no abandonar-los mai. I llavors començà.

L'aire fresc que recorria l'estança l'ajudava. Es va concentrar en alentir la seva respiració, fent-la profunda i pausada. Cada cop més. El seu cervell s'aferrava als records del que havien viscut en aquell pis. Matins assolellats al llit. Els seus cossos nus entortolligant-se al sofà. Els spaguettis a la bolonyesa. L'arròs amb pollastre thai. Els besos abans d'anar a dormir. El seu cabell entre els seus dits. Les borratxeres de vi. Les ressaques. Tan pocs dies i, tot i així, tantíssims records. Cremar-se el genoll amb l'estufa encesa. Les discussions. Els plors. Les batalles perdudes, i les guanyades. El dia que li va demanar que es quedés a dormir. El dia que la va necessitar.

La seva respiració era profunda, quasi imperceptible. Com la flama d'una espelma, començà a esvaïr-se. Va mirar la lluna, estirada al llit. Va tancar les parpelles. Va respirar. Va respirar. Va respirar. Va sentir com la consciència, com l'ànima començava a despendre's del seu cos. I, finalment, emparada per la llum de la lluna, fosa amb l'entorn, sepultada pels records, estimant-lo per últim cop, morí.

3 comentaris:

XeXu ha dit...

NeoPoeta en prosa! Bé, per no voler deixar rastre al pis de la seva visita... després fa unes quantes coses que sens dubte es fan notar, com per exemple... morir-se allà. Bé, suposo que això és en sentit figurat, però igualment em semblen massa empremtes per deixar. Inquietant el relat o vivència, però molt teu, es respira Neo pels quatre costats.

NeoPoeta ha dit...

Ai, Xexu, es que per una vegada necessitava moltíssimes més paraules! Va ser com escriure un viatge mental... Lloo la teva paciència per llegir-lo tot!

XeXu ha dit...

Algun dia em beatificaran, però hi ha gent que sempre la llegeixo de principi a fi.